Just like a wall

De tu esperem responsabilitat.

Que sàpigues actuar, que prenguis les decisions encertades després de reflexionar, que no siguin fruit de l’impuls momentani però que no visquis en la indecisió constant.

De tu esperem que trobis el que et faci més feliç, però a la vegada que et realitzi, et doni seguretat i estabilitat.

Oblida’t de voler fer allò que nosaltres sabem que no pots fer.
Esperem que valoris l’esforç que fem per tu.

Volem que entenguis que ens llevem molt d’hora i tornem a casa tard i cansats per donar-te el millor.
De tu, que ens mires amb aquesta cara que ara se t’ha tornat entre neguitosa i incrèdula, esperem que donis el màxim. Que les millors notes siguin les teves. Que no et deixis dominar per les hormones, el nervi, les il·lusions, les pors. Que no et conformis però tampoc et deixis portar gaire enllà. Que no et desmadris. Que no siguis egoista. Que aguantis, i aguantis, i aguantis.

De tu esperem que actuïs amb seny. Que tot i el pas dels anys, que t’han fet un cos que ja no pertany a una nena però tampoc a una dona, siguis obedient i no ens enganyis. Volem que tinguis en compte que tot el que fem ho fem pel teu bé, sempre.

I no ens miris així.

De tu esperem que t’esforcis més, encara més, amb tot el que facis. Volem que escullis el camí difícil i llarg.

A la teva edat nosaltres no teníem les coses tan fàcils. No ens importa el que facin els altres, perquè tu ets tu i sabem que encara pots més.

Pots més. Aguanta, i aguanta, i aguanta.

Recuerdos futuros de Buenos Aires

Entre ellos, entre la almohada sobre la que ella acaba de dormirse y la mesa sobre la que él deja enfriar el té hay 10490 km.
Hay el océano lleno de transatlánticos, ballenas, peces diminutos, islas, orillas lejanas.
Carreteras anchas y llanas, carreteras secundarias que no salen en los mapas pobladas de gasolineras, chicas que hacen autostop, semáforos, nombres de ciudades que ya no existen.
Hay mucha, mucha extensión de cielo dónde habitan puestas de sol de algodón, amaneceres inquietos, vuleos transoceánicos, bandadas de pájaros sincronizados que dibujan formas y palabras entre las nubes.

Entre ellos, entre las pestañas de ella y la yema de los dedos de él hay infinitos recuerdos aún no vividos.
Hay las libretas llenas de dibujos que él aún no ha hecho, las fotos de aquello que ella aún no ha visto. Entre Barcelona y Buenos Aires hay una hilera muy fina, casi invisible, de fotos de carné, bolas de helado, cartas sin sello, lápices de colores, páginas de libros de poemas, frases inacabadas, humo, canciones remotas, instantes no ocurridos que se graban en la memoria.

Jajajaja. Si, la felicidad es un gen incrustado.
No hay problema, no existen los horarios, no existen los dias de fiesta, no son los sábados ni los lunes, son los que se pueda y sólo hay que tener ganas.

Com si fos un fil,
un fil llarg i prim,
que teixint-se d'enyor
m'uneix sempre al teu cor,
és només un fil, potser fràgil però sempre fàcil,
per sentir-te dintre meu
tan a prop i tan absent.
No ha d'esborrar el temps
ni un sol traç de tants sentiments per tu,
ni podrà l'oblit trencar el fil
que tibant em lliga sempre a tu,
i les ferides que t'han fet
i les ferides que tu has fet
cuso amb aquest fil.

(Lluís Llach)


Mentre quedi un record seu,
una paraula per dir-li,
un somriure, un instant
llavors sempre, sempre
sempre quedarà un fil.

I've got

Tinc son.

Tinc un tupper familiar ple de macarrons a la nevera.
Tinc un cactus al costat de la pantalla del PC.
Tinc il.lusions, alegries, dilemes, dubtes i tonteries.
Tinc projectes i projectes de projectes.
Tinc una germana que té un canari que té gana.
Tinc el nou CD del Bob Dylan posat.
Tinc un paraigües.
Tinc la sort de conèixer gent que em recorda continuament el que vol dir viure.
Tinc poques ganes d'estudiar Trigonometria.
Tinc l'alarma del mòvil a les 19.00 per posar-me a estudiar.
Tinc dos carrets de la Fisheye per revelar.
Tinc una gran amiga a 645 Km.
Tinc la cançó de la Amy Winehouse incrustada al cervell.
Tinc les entrades pel concert del Bruce Springsteen al calaix.
Tinc ganes de veure't.

Tinc i retinc i mantinc.

Friday I'm in love

Divendres:

paraula provinent del llatí,

"dies veneris",

que significa "dia de Venus"

(deesa de l'amor i la bellesa)

Colom va arribar a Amèrica en divendres.

Hi han nou pel.lícules amb el nom de "Friday the 13th".

Elvis va néixer i morir en divendres.

John Lennon va compondre Imagine el cinquè dia de la setmana.

El dia que l'home va arribar a la lluna

era divendres.

En japonès seria una cosa així:

金曜日(kin'yôbi)

Perquè divendres és casi-cap de setmana

i això només pot voler dir una cosa:

http://www.youtube.com/watch?v=OxZuj77tUHk

Pain

Saps aquells dies que dius “i total, ha valgut la pena?”

Que fa sol, és diumenge i et quedes a casa.
I engegues la tele per fer alguna cosa i acabes mirant un documental sobre les utilitats de les alzines sureres a la Península Ibèrica durant hora i mitja.
I t’arrastres a la nevera i menges alguna cosa però no t’acaba de passar la pena.
La pena.

Saps aquella pena tonta?

Que fa que pensis en ell i t’enyoris dels moments que haguéssiu pogut viure.
I penses i plores i penses una mica més.

De seguida es fan les set i mitja, et vesteixes i surts al carrer.

Amb les mans a la butxaca t’adones que en el fons, i per més que t’hi esforcis, molt en el fons hi ha aquella veueta que diu que ha valgut la pena que ell s’hagi creuat amb tu.

Que la seva alegria, les seves pors, els seus desitjos, la ràbia, els somnis, la manera de fer-te riure, d’abraçar-te, de fer-te saber que ets important, que pensa en tu, en vosaltres.
Que tot això hagi estat per un moment en sincronia amb tu.
Amb les teves ganes de compartir-ho tot, la teva nostàlgia, la felicitat, els matins de passejades, les tardes de cine, la tossuderia, el nervi, les ilusions.

I no pots evitar somriure al pensar que sí,

que la pena val la pena.